En un món on les certeses i les aliances es poden matisar, es tornen líquides, cal entendre les noves forces i actors que el defineixen. Ens trobem en una època en què marquen l’agenda noves dinàmiques polítiques, tant nacionals com globals, amb nous actors emergents que demanen una revisió profunda de l'statu quo, amb nous reptes i noves urgències, amb diferents impactes en funció de la regió, i on les aliances existents es tornen més imprevisibles. La geopolítica i el poder, en el sentit més literal del terme, tornen amb força per marcar l’evolució dels propers anys. De saber llegir correctament aquests canvis dependrà la capacitat de cada país per trobar el seu encaix en el nou ecosistema global que s’està creant.

Des de la gran crisi econòmica del 2008, estan canviant els equilibris de poder al món. Aquesta tendència s’ha vist intensificada els darrers anys, i ha mostrat la fragilitat de l’statu quo existent. La Covid-19, la crisi climàtica, l’exponencial i disruptiu impacte de la tecnologia digital, les guerres d’Ucraïna i de Gaza i les tensions econòmiques globals entre grans potències han posat en evidència les antigues assumpcions geopolítiques. Ens trobem davant d’una nova etapa de les relacions internacionals en què el poder, els fets consumats i les necessitats egoistes dels estats són els que marquen el camí, i no pas les lleis, les normes i la cooperació multilateral.

Des de l’establiment dels acords de Bretton Woods posterior a la Segona Guerra Mundial, el sistema econòmic, financer, tecnològic i institucional global ha estat liderat indiscutiblement pel que s’anomena occident. No obstant, profunds processos econòmics, promoguts paradoxalment pel mateix occident, han afavorit a les darreres dècades la creació d’un món multipolar. El poder econòmic s’ha descentralitzat i les economies emergents lideren la nova realitat i qüestionen tota l’arquitectura global, en la qual no es senten ni còmodes ni representades. Les economies emergents tenen una altra visió del món, un altre model econòmic i social i un altre relat del contracte social. I estan construint una nova governança global.

La geopolítica es basa en el poder de la geografia, en com aquesta condiciona les capacitats d’exercir el poder per part dels estats. L’orografia, l’accés al mar, l’aigua i les terres fèrtils, la climatologia... han tingut, històricament, un gran impacte en les societats, les economies i els països. La geografia, encara avui, condiciona de forma important la geopolítica internacional, com demostren certes guerres actuals. Però el món tal com l’hem conegut durant segles està ja saturat i explotat. Als darreres anys emergeixen noves geografies: les darreres fronteres a explotar per l’home, on hi ha en joc una gran part del poder futur. La conectografia, els fons oceànics i l’espai exterior estan despertant les ambicions geopolítiques de les nacions més poderoses, i es converteixen en els nous camps de batalla internacional.

La Unió Europea és un poder tou. La seva força sempre han estat l’economia, la capacitat normativa i d’exportar lleis i l’estabilitat. Però el món ha canviat: ja no són les normes i les lleis les que marquen el pas. Estem en un context de fets i de poder dur, un escenari on els líders i els països que marquen l’agenda no ho fan sobre la base de la governança i els acords existents. És una realitat més líquida, en la qual els interessos puntuals i tàctics, i no pas els aliats estructurals, marquen les fràgils aliances. Els Estats Units, Rússia, la Xina, Israel, Turquia o l'Índia són exemples clars i influents d’aquesta nova realitat dura. Com encaixa la UE i la nova Comissió en aquest escenari global incert? Quines prioritats i estratègies es marca per intentar condicionar l’agenda global? Quins nous equilibris globals són dels seu interès?